DiscoverEU 2026 – Irene

La meua experiència a l’Interrail

El nostre viatge va començar el 31 de juliol, i encara recorde perfectament els nervis que tenia abans d’anar-me’n. Per una banda estava molt il·lusionada, perquè sempre m’ha agradat viatjar i tenia moltes ganes de conéixer llocs nous, però per altra banda també tenia molts dubtes. Mai havia estat en cap d’aquells països, no sabia realment com anava a ser estar tants dies fora de casa i, sobretot, no sabia com seria conviure i viatjar durant tants dies amb persones que pràcticament no coneixia.

A més, tenia les expectatives prou altes. Els companys d’anys anteriors que ja havien fet aquest projecte m’havien parlat molt bé de l’experiència i m’havien donat molts consells. Em contaven anècdotes, em deien llocs que havia de visitar, coses que havia de fer i em repetien que m’ho passaria molt bé. Jo m’ho imaginava, però crec que fins que no ho vius no pots entendre realment el que significa fer un viatge així. I ara que ha acabat puc dir, sense cap dubte, que ha superat totes les meues expectatives. Ha sigut, probablement, el viatge de la meua vida i no m’esperava ni de lluny que m’ho anara a passar tan bé.

Durant el viatge hem passat per molts llocs diferents: Milà, el Llac de Como, Venècia, Ljubljana, Bled, Budapest, Viena, Trieste, Praga, Cracòvia, Potsdam i Berlín. Cada ciutat ha sigut diferent i cadascuna m’ha deixat alguna cosa. He vist paisatges, edificis, monuments i llocs que abans només havia vist en fotos i que mai pensava que arribaria a veure en persona. Però, més enllà dels llocs que hem visitat, crec que el que més m’ha agradat ha sigut viure experiències que mai pensava que viuria. Agafar avions, moure’ns en trens per diferents països, buscar-nos la vida en estacions que no coneixíem, arribar a ciutats noves sense saber exactament què ens trobaríem, descobrir llocs improvisant sobre la marxa, riure’ns de situacions que en el moment semblaven un problema… Tot això és el que ha fet que el viatge fora tan especial.

Evidentment, no tot ha sigut perfecte. Hem tingut alguna dificultat, sobretot amb els trens. En una ocasió ens van cancel·lar un tren i en altres no podíem reservar seients, cosa que feia que en alguns trajectes llargs no poguérem anar tot el còmodes que ens hauria agradat. També hi ha hagut moments de cansament, de no saber exactament on havíem d’anar o de pensar “i ara què fem?”. Però crec que precisament aquestes situacions també formen part de l’experiència. Al final sempre acabàvem buscant una solució entre tots i, quan ho aconseguíem, fins i tot ens acabàvem rient del problema. I, malgrat totes aquestes xicotetes dificultats, tot va acabar eixint perfectament.

També m’ha agradat molt la sensació de llibertat que he tingut durant aquests dies. Estar lluny de casa, haver de prendre decisions entre tots, organitzar-nos, arribar a un lloc nou i saber que ens en podíem eixir nosaltres sols m’ha fet aprendre molt. No sols sobre els països que hem visitat, sinó també sobre mi mateixa. He descobert que soc capaç d’adaptar-me a situacions que abans em podien fer respecte i que, moltes vegades, les coses que més nervis ens donen abans de fer-les són després les que més gaudim.

Ara que ja hem tornat cadascú a sa casa, és una sensació un poc estranya. Fa uns dies estàvem tots junts, canviant de ciutat cada poc de temps, agafant trens, buscant llocs per menjar, visitant monuments, rient-nos per qualsevol tonteria i pensant en quin seria el següent lloc on aniríem. I ara cadascú ha tornat a la seua rutina. Però crec que és precisament quan tornes a casa quan t’adones de tot el que has viscut i de com de ràpid ha passat.

Per això vull agrair especialment a Antonio i a tot el projecte l’oportunitat que ens donen als joves de poder viure una experiència així. Crec que moltes vegades no som conscients de la sort que tenim de poder participar en projectes que ens permeten conéixer altres països, altres cultures i, al mateix temps, aprendre a moure’ns pel món per nosaltres mateixos. Ens han donat l’oportunitat de viure una experiència que, d’una altra manera, potser no hauria sigut possible, i que estic segura que recordaré durant molts anys.

I, per descomptat, vull donar les gràcies als meus companys: Maria, Olga, Vega, Daniel, Guillem i Uriel. Encara que abans de començar el viatge pràcticament no ens coneixíem, durant aquests dies hem fet una pinya molt bonica i han fet que tot fora molt més acollidor i que els dies passaren volant. Hem compartit moltíssimes hores, menjars, viatges, passejos, rialles, cansament, nervis, problemes, aventures i moltíssims moments que segurament recordarem durant molt de temps. Gràcies per totes les rialles, les converses, les aventures i per haver estat ahí tant en els moments bons com quan alguna cosa no eixia com esperàvem. Sense ells, sincerament, el viatge no hauria sigut el mateix. I crec que una de les coses més boniques que m’emporte és precisament això: haver començat el viatge pràcticament sense conéixer-nos i haver-lo acabat sentint que havíem compartit molt més que un simple viatge.

Vaig començar el viatge amb nervis, sense saber com seria estar tants dies fora de casa i amb persones que quasi no coneixia, i l’acabe amb una sensació enorme d’agraïment i amb moltíssimes ganes de tornar a viure alguna cosa pareguda. Si abans d’anar-me’n algú m’haguera dit que acabaria pensant que havia sigut el viatge de la meua vida, probablement no m’ho hauria acabat de creure.

Ara només puc dir que m’emporte molt més que fotos i records de les ciutats que hem visitat. M’emporte experiències, aprenentatges, milers d’anècdotes, moments que em faran somriure quan els recorde i, sobretot, persones amb qui he compartit uns dies que no voldria canviar per res.

Ha sigut un viatge que ha passat massa ràpid, però que, d’alguna manera, sé que es quedarà amb mi per molt de temps.

M’he endut un record per a tota la vida que mai oblidaré.